ACTE INSTITUCIONAL AL PALAU DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA PER CONMEMORAR EL 40 ANIVERSARI DE LA MORT DE JOSEP PALLACH

Intervenció de la Sra. Antònia Pallach

Quatre ratlles per el Pare
Quan em varen dir si voldria parlar de la vessant familiar del meu pare, em va semblar bé:  fins ara sempre  ho havia fet després de la seva mort per defensar el seu legat politic, per tal d’intentar romandre el mes a prop possible del que ell m’havia ensenyat i  per tal intentar que no se l’enduguessin cap a un canto o cap a un altre.  Tots sabem que va morir sobtadament sense tenir temps de veure realitzat el seu obectiu d’aquell moment- i els ultims temps quasi la seva obsessio, com jo l’hi retreia afectuosament- :  veure el restabliment de la Generalitat de Catalunya, ni veure després allo per què havia lluitat tants anys: un govern català i també socialista.
Pero els anys han anat passant, 40 anys, i el seu record ha subsistit . La seva figura, de tan polèmica que va ser en els mesos que van precedir la seva mort, s’ha tornat una referencia: en quant a l’home honest i senzill que mai va deixar de ser, i en quant al politic clarivident, que sabia aprofitar les seves innombrables lectures i compaginar-les amb el seu coneixement pragmatic del entorn politic i social del segle XX , un dels segles mes violents i mortifers de la historia del mon occidental.
Els que erem joves aleshores hem vingut llegint el seu nom en places, instituts, biblioteques, avingundes o carrers, a vegades amb el rotul  explicatiu “Politic i pedagog”. A mi sempre m’en ve un altre: “marit, pare, i avi.”
La parella que formava amb la meva mare, Teresa Juvé, es poc dir que era la parella indiscutible, absoluta, tan per als qui els tractaven com per a la familia, i era font de broma, fins i tot:” Romeo i Julieta”, els hi deien a can Pallach…. I en aquesta parella, no hi cabia la mes minima possibilitat de discrepancia final en quant a les decisions a prendre . En tot cas jo no m’en assebentava, a partir del moment en què em pertocaven a mi.  La veritat es que sempre es debatia de tot en familia, i si jo estava en desacord, cosa que passava sovint sobre tot a l’adolescencia, sempre podia fer sentir el meu parer; aixo no vol dir que sempre se’m fes cas, pero al menys em donavaven ocasio de pensar i de dir.
Amb el pare, compartiem molt, i sobre tot ell m’havia encomanat el gèn de la politica. De petita recordo com m’explicava les Guerres que havia hagut de fer, la nostra tot primer, quan ell tenia 16 anys;  un cop refugiat a França,la segona mundial on va ser membre d’un grup de la Resistencia ; i em deia que la guerra esta sempre al aguait , per tant no es te de baixar mai la guardia.  Per aixo la Europa Unida, aleshores Comunitat Europea, que anava integrant a les nacions abans enemigues, era el projecte que molta fè en el futur l’hi donava. Una Europa que ell pensava forta, on cada poble guardaria la seva identitat dintre de una Unio  de tipus confederal. Aixo mateix varem creure molts de la meva generacio, que portavem aquella Europa de la força i de la il.lusio; i no volem deixar que ens la destrossin. En tot cas jo no ho vull.
Mai, al llarg dels 27 anys que varem compartir el pare i jo, no varem deixar de comentar la politica , la de casa i la de fora. Era un home que no podia estar-se de concebre el futur de Catalunya sense situar-la tant en el marc de la resta de la Peninsula com a dintre d’Europa, a la vegada diferenciada pero part  integrant. La politica era la meitat de la seva vida, l’altre meitat l’haviem de compartir, nosaltres la familia, amb la seva feina de professor. Tantes hores robades a la son i al repos….
Encare recordo com si fos ahir la nit mateixa que va tornar esgotat, després del II congrés del PSC-R, del qual acabava de ser re-elegit secretari general. Moments dificils, despres de setmanes fent front a atacs durissims, i al mateix temps moments importants per a ell; que no l’hi deixaven gaire temps per atendre’m a mi i als seus nets. Quantes vegades , a l’hora que jo sabia que podria ser a casa, l’havia trucat i el telèfon sempre ocupat…Aixi que normalment em trucava ell. Aquell vespre, doncs, quan em va trucar per informar-me de com havia anat el Congrés, – jo vivia a Paris –,  vaig sentir-li la veu encare mes cansada i ronca, i li vaig tornar a dir, empipant-lo un mica fins i tot, que era imprescindible que descansés, que per uns dies o uns mesos el mon no s’esfonsaria ni tampoc la terra deixaria de girar, ell em va contestar: “Tona, hem d’engegar tot aixo per deixar-ho ben fort i ben clar. Ja em cuidaré mes tard ”. Em va demanar per els seus nets, en Marc i la Sandra, i vam penjar.  Pero la seva veu  ja no la vaig tornar a sentir mai més. I el meu de mon, si que de sobte es va enfonsar.
Per sort també recordo les rialles i els jocs que portaven el meu fill i ell, i les estones que es posava a la meva filla petitona aleshores, a la falda, i que el permetien oblidar per uns moments els maldecaps i els insults, dels quals ell no volia que me’n assabentes per no preocupar-me…

Aixo i molt mes era el meu pare. No diré , per què no hi ha temps, del mon de lectures o de pelicules comentades plegats, de les sinfonies escoltades i tornades a escoltar, ni de l’aficio per el teatre, tot allo que la mare i ell compartien i que m’han sabut encomanar com un virus benèfic…
Pero si dire de l’aficio seva per cantar, tot i que desafinava moltissim. Potser era aixo mateix que el feia ser un gran entusiasta de les cançons, que m’ensenyava des de petita, les del bandol republica tot primer juntes amb les del folklor catala,  i després les de la Nova Canço catalana, que cantavem a cor despres d’haver anat a sentir-la en directe quan els cantautors es produien a Paris. Va ser quan ell es va sentir definitivament compromès amb el cant de Raimon.
Jo diria que se sentia identificat amb els versos musicats, senzills alhora que pastats amb la molt antiga cultura de la notra terra. Potser per què el meu pare era aixo mateix: un home, com deia el filosof Albert Camus, “fet de tots els homes, i que els val tots, i que qualsevol home val igualment”.
I em premetreu que acabi amb aquests versos de Salvador Espriu que Raimon interpretava i que el pare cantava, tan malament pero amb la força de la seva conviccio:
“Pero hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa, per què seguissim el recte cami d’acces al ple domini de la terra…. Ara digueu, “nosaltres escoltem les veus del vent, per l’alta mar d’espigues”. Ara digueu, “ens mantindrem fidels per sempre mes al servei d’aquest poble”… (Inici de Cantic)”
Aixo mateix va fer ell.
Moltes gracies.

Intervenció del Sr. Josep M. Soler,
president de la Fundació Josep Pallach

Molt Honorable Sr. Carles Puigdemont, president de la Generalitat; Honorable Consellera Neus Munté; Honorable President Montilla; diputades, diputats; autoritats, representants de les diferents administracions; família Pallach-Juvé; companys de Josep Pallach, membres de la Fundació Josep Pallach; Sres. i Srs., amics tots,
És un goig constatar avui aquí que la influència de Pallach ha estat i és encara molt gran i a molts nivells; i que quan en parlem se’ns fa difícil destriar-ne l’home, el polític i el pedagog; aquell home coherent entre el dir i el fer, compromès al màxim amb la societat en general i d’aquest país en particular, i sempre amb mirada preferent cap a la importància de l’educació,…; i és que educació, democràcia, política, pedagogia,.. es toquen. Ell mateix escrivia: ““Els règims democràtics suposen un gran esforç d’educació i de preparació, que només pot efectuar-se precisament, vivint la democràcia, practicant-la com esdevé, dit sigui de passada, en tots els autèntics processos educatius”.
El professor Pallach que l’any 1970 vaig conèixer, vessava proximitat, donava confiança i procurava reptes de futur; amb senzillesa, fent les coses fàcils i no per això menys profundes; amb honestedat, fermesa i esperit crític, però amb total respecte als altres, amb la mà estesa, amb diàleg constant per afavorir situacions de canvi, de progrés, de tots i per a tots els seus alumnes; en aquell moment no sabíem res del passat d’ell i menys que el seu compromís amb el país anava molt més enllà de l’àmbit educatiu formal.
Intentaré en la meva intervenció resseguir, a grans trets, tant el seu camí com a pedagog com, alhora, l’estel que ens ha deixat amb destí a aquesta jove Fundació que m’honoro representar i que resta oberta a tots i a tothom.
Aquell figuerenc, alumne del Sr. Pey i de l’Institut Muntaner, de Figueres, ja des dels 13 anys sorprenia pel seu grau de maduresa i compromís social: per exemple, fou un dels guanyadors d’un concurs de narrativa convocat per l’Ajuntament en l’aniversari de la proclamació de la República. Més endavant, en esclatar la Guerra, i ja molt més compromès, creà, entre altres, el Comitè Local de Cultura i Art, encarregat de salvar el patrimoni cultural i artístic de l’Alt Empordà. Acabada la guerra, s’exilià a França on hi cursà Filosofia i Lletres a Montpeller i estudis de pedagogia i psicologia a La Sorbona, a París.
Des de l’exili, podem dir que moltes vegades ja havia exercit de bon pedagog en l’àmbit de la política i amb un èxit reconegut; en seria un bon exemple –tal i com descriu Joaquim Ferrer- quan va fer la proposta d’entrar a alguns ajuntaments per les escasses escletxes de llibertat que deixava la dictadura franquista, fet que s’inicià ara fa mig segle per mitjà del Moviment de Regidors Democràtics, primer a municipis com el Prat de Llobregat i Terrassa, per escampar-se posteriorment arreu de Catalunya.
Però pròpiament com a pedagog hi treballà en diverses ciutats franceses. I quan retornà a Catalunya definitivament aquell any 1970 donà classes a Girona i a Bellaterra; contribuí a la creació de l’Escola de Mestres de Sant Cugat i del Departament de Ciències de l’Educació de la UAB; es doctorà en Ciències de l’Educació amb la tesi sobre “Els mestres públics i la reforma de l’ensenyament a Catalunya”.
Permeteu-me citar opinions i records a través de tres mirades o flaixos, precisament de persones que el veieren de prop a l’aula, a la Universitat.
La primera, la del catedràtic García Garrido, que li dirigí la tesi doctoral; aquest senyor, fa poc més de cinc anys en saber que es creava la Fundació Josep Pallach, ens envià una carta en la que hi afirmava: “M’ensenyà moltes coses; va ser per a mi una ocasió d’or en poder conversar freqüentment amb ell i aprendre no sols del seu molt saber acumulat, sinó tanmateix, i molt especialment, de la seva manera de ser, del seu equilibri personal”, i seguia en un altre punt: “En realitat, Josep Pallach va dirigir ell mateix la seva pròpia tesi i em deixà a mi com il·lusionat acompanyant”.
La segona mirada és de professors, companys de facultat, com el Dr. Jaume Sarramona, que han parlat i escrit sobre el Pallach pedagog: “Era un pedagog nat en qualsevulla de les seves activitats públiques o privades” “La seva formació havia begut de fonts franceses, però era alhora arreplegador de la tradició pedagògica catalana, perquè era, abans de tot, català, un pedagog català”; “En els seus camps d’especialització: història, psicologia i sociologia educatives, no se li podia fer cap retret per manca d’actualitat o nivells científic”; “Darrera aquell home senzill hi havia un líder socialista, a l’ensems que un pedagog de vàlua inqüestionable“.
I, en tercer lloc, hi afegeixo també el record de dues situacions o lliçons d’aula que personalment, talment com molts altres alumnes d’ell, guardo d’aquell professor d’ “Introducción a las Ciencias de la Educación”; situacions o lliçons d’aula, les quals crec que, d’alguna manera, fins i tot donen total sentit al que pretén ser l’actual Fundació Josep Pallach.
1) Ja el primer dia de classe, com a professor gens convencional, ens interrogava fortament: “I per a vostès, què és l’educació?” “Pensin, reflexionin, comentin,…”. Tothom hi podia dir la seva, sigui individualment o en grup; era una reflexió profunda, seguida de resums individualitzats que ens feia fer i que ens retornava amb el seu comentari,..: “L’educació, d’alguna manera, és un procés contradictori; per una banda  és transmetre coneixements, habilitats, tècniques, valors i pautes de conducta d’una cultura determinada, però, alhora –i aquesta és l’aparent contradicció- és també fer persones capaces de criticar constructivament, no de forma malèvola i desqualificadora  sense més; és canviar allò que socialment és modificable tot pensant en el bé comú”. Tots hi hem de seguir pensant; i encara ara, en qualsevol acció ens hem de preguntar “I l’educació, com l’entenem? Què és per a nosaltres, avui educar?”,… És només el que es fa a les aules? Quin paper hi ha de tenir cadascú?,..

2) Vaig unes setmanes més enllà, avançat el primer trimestre d’aquell curs; els alumnes, per grups, presentàvem temes que ell proposava per després ser comentats entre tots. Estàvem tan entusiasmats que un dia, abans d’arribar ell a l’aula, n’anàvem parlant. Arribà i en veure que, d’alguna manera, la classe és com si ja hagués començat, s’assegué en un costat, i, respectuosament, insistí que seguíssim… Ell escoltava atentament, anotava alguna cosa; més endavant deixà anar alguns interrogants “I què en pensen …” “Per què…” “Com creuen que..”, “Estaríem tots d’acord en…”, “I si…”.   Escoltar, dialogar, orientar, implicar tothom, cercar camins d’entesa entre la teoria i la pràctica, amb esperit crític i pensant que no tot està acabat i que sempre, en avaluar les coses, aquestes són perfectibles…

Puc assegurar que al costat de Pallach, lluny de l’adoctrinament i la pura idea transmissora, l’alumnat hi podíem trobar alhora l’ajuda d’un amic, el somriure d’un company, la paciència d’un mestre, l’orientació d’un psicopedagog, l’explicació d’un professor i la ciència d’un doctor. Era realment així.
I precisament la Fundació Josep Pallach, amb el seu lema “Tothom educa, s’educa tothom; fem xarxa” tradueix en les seves activitats aquell esperit o tarannà; per això:
Si es programen tertúlies, conferències, cursos, trobades o jornades, voluntariat per il·lusionar els més petits en la lectura, o per apropar estudiants al món del treball, o s’editen publicacions diverses, es fa talment com Pallach: per afavorir la reflexió individual i/o grupal, el sentit crític, el retrobar-se, l’ensenyar i l’aprendre tots de tots, l’avançar i fer xarxa, o l’apropar estudi i treball.
Si es parla de Premis d’Educació Josep Pallach és gràcies a ajuntaments que han cregut i creuen en la importància de les experiències educatives de base, o en els articles periodístics que difonen o tracten l’educació des d’una visió transversal o potser també perquè creuen que cal donar rellevància als adolescents i joves, per tal que escriguin sobre el món d’avui i que s’hi impliquin, com Pallach féu als seus 13 anys.
En definitiva que, si com ell deia, en educació el QUÈ, en majúscules, és important, no podem oblidar mai la gran importància del COM, ho faci qui ho faci. I aquest és el camí: tarannà d’implicació social, d’afany més col.laboratiu que competitiu, i sempre amb visió de futur.
Retorno, doncs, al principi: escoltar, dialogar, reflexionar, orientar, implicar, fer camí plegats. N’estic ben convençut que, amb l’ajuda de tots, sigui des de la Fundació o des d’altres indrets, seguirem fent més gran aquell estel que ell ens deixà fa quaranta anys.
L’agraïment més sincer a tots els qui, d’una o altra manera, han contribuït a expandir més la grandesa d’aquest català compromès amb el país, com a home, com a polític, com a pedagog.  Gràcies, moltes gràcies, Molt Honorable President per haver-nos reunit aquí i haver-ho fet possible avui; l’empremta que Pallach ens deixà és patrimoni de tots.
I per acabar voldria dirigir-me a la família més directa de Josep Pallach: Antònia –tu ja ens ho has dit clar i català-: has tingut molta sort de tenir uns pares com has tingut. L’enhorabona a tu i a tots els teus; anys de dificultats, temps d’angúnies, pèrdua del pare,… però no, en absolut, del seu llegat.
I a la Sra. Teresa Juvé, de la seva Teresona –com el seu marit carinyosament l’anomenava-; també lligada al món de la docència i avui escriptora reconeguda, Creu de Sant Jordi, presidenta d’honor de la FJP. Sra. Teresa, amiga Teresa, deixa’m explicar quelcom de tu:  persona sempre educada i discreta, propera i entusiasta, encara viu a Esclanyà, on rep visites d’amics i amigues,… i en referir-se a ell repeteix el mateix: “Jo sempre en Josep l’he portat i el porto al meu cor; ell està amb mi i jo amb ell”.
Sra. Teresa, demanaria, doncs, la vostra presència aquí al davant perquè amb Vos, per uns moments, hi serem tots!!!
Molt Honorable President, Antònia, acompanyeu-nos en aquest sincer reconeixement col·lectiu. (A Josep M. Soler li fan arribar un ram i el cedeix al President per tal que ell, en nom de tots, el lliuri  a Teresa Juvé).

Intervenció del Sr. Amadeu Cuito

Evocar avui la personalitat política de Josep Pallach ens obliga a reflexionar sobre un fet singular. Josep Pallach ens va deixar fa quaranta anys, cinc mesos abans d’unes primeres eleccions democràtiques. Tota la seva trajectòria política es desenvolupa doncs en les circumstàncies obscures de la guerra, l’exili i la clandestinitat i, curiosament, Josep Pallach continua present en la nostra memòria col·lectiva.

Afiliat amb tot just 15 anys a les joventuts del Bloc Obrer i Camperol, passarà al POUM on militarà fins a la creació del Moviment Socialista de Catalunya el 1945. Esdevindrà ben aviat el dirigent més destacat d’aquest partit. Des de l’exili i la clandestinitat, sempre en primera línia de la lluita contra la dictadura, mantindrà viu durant 20 anys el seu òrgan d’expressió l’”Endavant”. A finals dels seixanta, davant de la progressiva divisió del Moviment Socialista de Catalunya entre partidaris i adversaris de la unitat d’acció amb els comunistes, fundarà el 1974 el Reagrupament  Socialista i Democràtic, de tendència clarament social-demòcrata i, convertit aquest partit al cap de dos anys en Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament, en serà elegit secretari General el 9 de gener de gener del 77. Un partit, però, que no sobreviurà la mort del seu líder, sobrevinguda inesperadament dos dies després. Han passat quaranta anys des d’aquell dia i tot fa pensar que quaranta anys de vida democràtica i debat públic desarien la biografia d’un polític de l’etapa obscura de la dictadura a l’armari de l’oblit. Tan mateix, no passa mai gaire temps sense que, per una raó o una altra, un comentarista, un periodista, o un polític no invoqui el seu nom per refermar o rebatre una decisió, una opinió, o un pensament.

Però abans d’abordar aquest fet singular, recordem, no el que ens agradaria sentir-li dir o fer avui a Josep Pallach, sinó el que va dir i fer al llarg de tota una vida apassionada en defensa de la justícia social i les llibertats de Catalunya.

Les idees que guiaran l’acció de Josep Pallach i articularan el seu projecte polític les hem d’anar a buscar en la revisió dels postulats que havien portat el POUM a l’atzucac ideològic i polític on va quedar dissolt a finals de la guerra. La primera rectificació a la qual van arribar la majoria dels poumistes, serà la d’abandonar tota forma de leninisme i declarar-se inequívocament partidaris de l’accés al poder per vies exclusivament democràtiques, renunciant definitivament a tota quimera de revolució  mundial. L’altra rectificació impulsada per la majoria dels poumistes catalans naixia del fracàs de la temptativa d’unificació marxista a nivell peninsular que el Bloc transformat en POUM havia intentat a partir del 35 i s’imposava, en canvi, la idea d’emprendre la unió de totes les tendències socialistes democràtiques en un mateix partit de disciplina catalana. Un partit profundament arrelat a les tradicions de la comunitat nacional a la qual pertany, altra vegada capdavanter de les aspiracions de Catalunya, alhora que es reafirmava el dret dels pobles a disposar del seu futur, única via per fer possible la convivència entre ells. Amb aquests tres principis rectors naixia el 1945 el Moviment Socialista de Catalunya. Seran els que guiaran l’acció política de Josep Pallach. No se’n apartarà mai.

Pallach va ser un home de fortes conviccions, forjades al llarg de meditades i contrastades reflexions. Fou alhora un polític eminentment pragmàtic, sempre atent als fets, que sabia tossuts, i a la seva evolució, sovint contradictòria. Sempre mantingué una absoluta concordança entre les seves conviccions i les seves accions. Mostrà sempre una gran capacitat d’adaptar-se a les circumstàncies i de saber aprofitar-les quan permeten donar, per petit que sigui, un pas endavant en la persecució dels objectius finals. Uns objectius finals, que com més allunyats, més esforços exigeixen.

Recordem alguns exemples de la seva tenacitat i realisme.

Crític habitual de la política feta des de l’exili, per apartada de la realitat, no va, però, dubtar el 1957 en ratificar els acords de París entre els vells partits republicans, el PSOE i els nacionalistes bascos, que proposaven per sortir de la dictadura un piadós, però inoperant, “govern provisional sense signe institucional” perquè, per primera vegada, el PSOE reconeixia de forma explícita l’existència d’un altre socialisme a Catalunya i s’obrien noves perspectives de col·laboració amb un partit germà que fins aleshores s’havia mostrat reticent i fins i tot contrari a les aspiracions nacionals de Catalunya.

Si bé no va mai vèncer el conformisme burocràtic i simplisme jacobí de la Segona Internacional Socialista, no va deixar mai de reclamar el reconeixement d’un socialisme propi de Catalunya i cada vegada que es presentava l’ocasió, tornava, incansable, a sol·licitar l’ingrés en aquest organisme. Va mantenir estretes relacions de confiança i amistat amb molts dirigents socialistes europeus que li manifestaren un reconeixement de facto, però fins l’últim dia resistirà les pressions, per ben intencionades que siguin, de fusionar el seu partit amb el PSOE.

S’havia mostrat més d’una vegada escèptic i fins i tot crític de la política del President Tarradellas, però va ser el primer, per no dir l’únic dels dirigents polítics catalans, que al 76 va reclamar el seu retorn com a President de la Generalitat, convençut que aquest retorn era a la vegada més possible i més rupturista que l’ortodox però platònic “Llibertat! Amnistia! Estatut d’Autonomia!” que proclamava l’oposició. Convençut igualment que iniciar la transició cap a la democràcia amb un poder provisional a Catalunya, per simbòlic i feble que fos, situaria el nostre país en millors condicions per defensar els seus drets i llibertats, va aconseguir que el Consell de Forces Polítiques adoptés com a punt primer la reivindicació del retorn de President de la Generalitat. No pogué malauradament veure els fets validar la seva perspicàcia, ni influir en la tan anys anhelada recuperació de drets i llibertats per a Catalunya.

Un capítol a part, i molt llarg, mereixerien les idees i l’acció de Josep Pallach en en el terreny sindical. A les pàgines dels primers « Endavant » ja figurava la defensa d’uns sindicats totalment independents dels partits polítics, condició, indispensable per assolir la unitat d’acció entre ells.

Els anys seixanta, conscient que el pla d’estabilització, que havia acceptat a reganya dents la dictadura, facilitaria l’entrada massiva de capitals estrangers i feria néixer una nova classe obrera, va proposar i impulsar la idea d’una gran aliança entre ugetistes, cenetistes i noves organitzacions catòliques amb el nom de l’ASO (Aliança Sindical Obrera) que prefigurava la futura unitat d’acció dels treballadors.

Conscient a més que les accions reivindicatives d’aquesta nova classe obrera es produïen en el marc concret de les reglamentacions vigents, va defensar, contra les velles organitzacions de l’exili, la idea que s’havien d’aprofitar les estructures sindicals existents, quan servien, per promoure aquestes reivindicacions.

Des de l’organització de seminaris de formació entre sindicalistes europeus i joves sindicalistes vinguts de l’interior a la publicació de butlletins i  opuscles, Pallach dedicarà bona part de la seva vida a la imprescindible reconstrucció d’un sindicalisme independent i responsable. La unitat d’acció de les centrals sindicals actuals i la seva total independència dels partits polítics l’han convertit en precursor d’aquests valors tan necessaris al bon funcionament de tota democràcia.

Revisionista des dels anys quaranta, Pallach ho continuarà sent tota la vida. Sempre atent a la realitat dels fets, serà un dels primers dirigents socialistes a advertir dels perills que fa córrer a la llibertat d’escollir, i al sentit de la responsabilitat que se’n deriva, la burocratització d’una activitat quan la regenta l’estat. Tot i mantenint-se partidari incondicional del principi d’igualtat real de drets i oportunitats s’adonarà ben aviat que la socialització de les empreses no passa obligatòriament per la seva nacionalització i estatització. Aquesta predisposició permanent a rectificar el ferà topar amb uns nous i fervents guardians de l’antiga ortodòxia. Potser algú encara recorda els atacs furiosos de què va ser objecte, utilitzant per designar-lo el qualificatiu de social-demòcrata, nova versió a l’època de l’antic social-traïdor. Que totes les tendències del socialisme d’avui reivindiquin amb orgull aquest qualificatiu el converteixen una vegada més en precursor.

En les actuals circumstàncies, que vivim de maneres tan oposades, es natural que busquem en el passat referents que ens permetin defensar els nostres arguments amb més contundència. Últimament existeix la temptació de reclamar-se d’un Pallach independentista, quan ell no ho era, ni a la seva època l’independentisme havia estat mai a l’ordre del dia; també la de convertir-lo en partidari d’un federalisme en el qual semblen coincidir avui tots els socialistes, quan el que defensava és inseparable del dret dels pobles a disposar del seu futur. En l’últim número de l’Endavant ho tornava a deixar clar. Comentant el lema de “Federació, Democràcia, Socialisme” que havia adoptat el seu partit i sempre figurava al frontispici de les seves publicacions, feia remarcar que l’ordre en què eren citats aquests preceptes no era indiferent perquè el socialisme només és possible si els pobles poden disposar lliurement del seu futur i han adoptat institucions democràtiques.

No es tracta de desmerèixer els polítics d’avui que, a diferència de Pallach, estan exposats cada dia del any a l’inevitable desgast que  comporta tota vida parlamentaria amb les seves aliances sovint difícils de justificar, però necessàries al bon funcionament de la democràcia, que comporta, quan s’escau, el sempre difícil exercici del poder, i la sempre tortuosa vida interna dels partits. Tampoc no voldríem ser mal interpretats si a l’hora de recordar el seu pensament i la seva acció, hem insistit en la seva coherència i la seva credibilitat. Però el que queda sense dubte viu de la seva ombra, és la d’un home a qui ningú no va mai sentir donar lliçons de moral, que només predicava amb l’exemple mut d’una vida austera, senzilla i transparent, un home que sabia escoltar i sabia rectificar, que es va mantenir fins a l’últim dia fidel als principis que van guiar la seva acció, i que, com pocs, va saber conferir a la política els títols de noblesa que no ha de perdre mai.